És obvi que qualsevol reflexió que vulguem fer en profunditat sobre la repressió comporta una certa dosi d’incomoditat.
La Plataforma 3 d’octubre som conscients que no tan sols és important tenir el relat de cadascun dels fets repressius que vivim en el cor de les organitzacions i de la societat en general, sinó que se’ns fa palesa la necessitat d’analitzar la repressió amb una mirada calidoscòpica: les causes que la provoquen, a qui beneficia i els efectes que se’n deriven. I tot això per tal de afrontar-la individualment i col·lectivament.
En aquesta anàlisi també podem donar per fet que els èxits aconseguits per l’activisme social i polític, sovint, han vingut precedits per l’exercici de la repressió i que per tant aquesta ha de ser assumida com un element inevitable.
Tanmateix sorgeix la pregunta incòmoda: ¿com es pot mantenir l’exercici del dret a la protesta reivindicant drets i llibertats (ben legítims) i fer-ho violentant l’actual sistema establert, si no dotem la ciutadania d’eines polítiques sòlides per mantenir la lluita i no claudicar?
Davant el risc d’entrar a presó o bé de les elevades multes de què són objecte tants i tants joves, molts d’ells opten pel “suïcidi processal” tal com l’anomena l‘advocada penalista Laia Serra en el l’article publicat al diari Ara.
La raó és molt clara: aquests joves davant de la impunitat que beneficia els repressors, senten impotència i indefensió.
Direu que la Laia no descobreix la sopa d’all, però és innegable que l’article ens convida a conscienciar-nos de la magnitud del problema, certament pervers i, en conseqüència, a crear les estratègies pertinents. Aleshores, el clam de “No esteu sols, no esteu soles” pren tot el seu sentit.
