Mals usos fedataris

Ara mateix és imprescindible la dissolució dels actuals cossos d’antiavalots qüestionats socialment; per què la nostra societat necessita confiar en les seves institucions. És imprescindible la desaparició del principi de fedatari en els aspectes d’ordre públic de les nostres policies, i molt especialment, la priorització de la protecció de les persones i els seus drets de ciutadania en qualsevol actuació policial.

El cas de Marcel Vivet torna a posar sobre la taula el creixent rebuig social cap a les unitats antiavalots del Mossos d’Esquadra en una societat, la nostra, que els considera cada dia més una xacra social; les noves forces de repressió sistèmica del règim del 78…?

La sensació que és percep d’impunitat absoluta dels policies d’aquestes unitats son fruit d’una continuada política de la dreta catalana que, per prioritzar la defensa dels seus privilegis (gairebé feudals), ha deixat créixer aquest tumor fins a nivells incontenibles.

D’una banda, la nostra societat, es fa conscient d’unes actuacions on, els antiavalots, incrementen la seva violència i utilitzen l’amenaça i el maltracte de forma sistemàtica, convertint-se en el grup més violent i perillós amb qui podem topar a carrers i places. Es perceben com a grup organitzat per, amb l’estratègia de la por i el terror, imposar la seva acció de forma autoritària i arbitrària al marge de mecanismes de control.

No en va altres unitats del Mossos d’Esquadra utilitzen el mal nom de “La Brivox” per referir-se e les unitats antiavalots. És fa difícil de veure si darrera d’aquestes actituds de determinats elements d’aquestes unitats hi ha una voluntat política o, simplement, un corporativisme extrem i malaltís (un qüestió d’honor d’abusananos amb pretensions cavalleresques) que apunta a actituds pròpies de les psicopaties: no reconèixer la diferència entre el bé i el mal. Moltes son les persones que pensen que, membres d’aquests cossos, obliden la seva funció prioritària (què és la protecció de les persones) i avantposen els objectius de les seves ordres laborals; al marge del risc en el que puguin posar a les persones. Com si un conductor d’autobús prioritzes la puntualitat a l’atropellament de vianants…

La condició de “fedatari” (persona amb autoritat per a donar fe pública, sia judicial, notarial o mercantil) permet a agents d’aquests cossos presentar denúncies tant sols en base a la seva paraula, sense cap prova, convertint-se en part, jutge i botxí. L’esperit de cos i de “camaraderia” mal entesa fan sospitar que, en molts casos, les denúncies presentades no s’ajusten a la realitat i que els testimonis de la part policial no només no són creïbles si no que apunten a la mentida conspícua. Existeix, entre una gran part de la ciutadania, la convicció de què, no només com a fedataris incompleixen el seu deure de ser fidels a la veritat, si no que actuen com un grup organitzat que te com a objectiu amagar les males praxis, els excessos i les violacions de dret utilitzant la falsa denúncia; amb perjudicis gravíssims cap a la ciutadania (multes i presó) i cap al respecte dels drets fonamentals de protesta, manifestació, participació o opinió. Una condició de “fedetarietat” més pròpia dels mals usos feudals: intestia, eixorquia, cugucia i vigilum notarius: els ius maletractandi?

L’agressió que condemna de 5 anys de garjola a Marcel Vivent, justificada en la utilització com a arma del pal d’una bandera, genera estupefacció. Moltes son les persones que es pregunten com, amb un bastó de bandera (normalment de pi i de petit diàmetre) és pot agredir a un antiavalots amb tot el seu equip de protecció, armes blanques i arma de foc… És, senzillament, altament improbable; tant altament improbable que és necessita alguna prova més que la declaració d’un fedatari, que és part del incident i evidentment subjectiu, per generar uns mínims de credibilitat.

Aquesta manca de credibilitat, i de rebuig social, s’incrementa en base a la innecessària contundència i hostilitat dels agents d’aquests cossos. Ho podem veure en el cas dels desnonaments, amb actuacions que sembla que responguin al seus interessos propis, com una espècie de “competició” o de “qüestió d’honor” professional. S’incrementa en la actuacions de matinada pròpies dels estats totalitaris, o en la utilització de les furgonetes com a armes dispersives… I això per no entrar en algunes utilitzacions del llenguatge al marge del respecte a les persones i dels mínim de la educació que se li ha d’exigir a una treballador públic: la república no existeix, imbècil; veniu, veniu que som gent de pau; hòstia, puta, collons, per aquí no es pot passar; marxa, o t’hauré de fer mal. Paraules, ja de per si mal sonants, què és barregen amb agressions a cops de porra contra persones en resistència passiva. Transmeten la sensació de què l’ordre públic s’ha delegat a mercenaris, amb llicència de fedatari, cap control de la societat civil, i la complicitat dels elements més foscos de la judicatura hereva del falangisme espanyol.

Així, quan la nostra societat aposta cada dia més per les accions de protesta no violentes, de la mateixa manera, cada dia accepta menys l’actuació de policies repressives, violentes, autoritàries o corruptes; i els actuals governs no poden seguir refugiats darrera d’aquestes pràctiques. Què els policies puguin ser fedataris en incidents d’ordre públic en els quals hi participen, i on fins hi tot en poden ser els provocadors, genera una situació de privilegi inacceptable socialment i d’indefensió dels drets fonamentals d’expressió, participació i protesta.

P3O, 30/6/21