Transcripció intervenció Benet Salellas

Moltes gràcies per la invitació a l’acte. Vull començar dient que el dret a la protesta és un tema molt ampli, i que aquí parlarem del dret a la protesta en aquests temps del coronavirus. Ningú nega que la pandèmia existeix i ens condiciona, i que l’objectiu de tothom es protegir a la gent i evitar al màxim els contagis.

En el que molts tenim dubtes és si aquesta premissa ens ha de portar a reduir d’una manera tan dràstica la nostra capacitat per l’exercici d’uns drets que son fonamentals. El dret a reunió, que és en el que em centraré, és, aquest dret a la manifestació, l’expressió col·lectiva de la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió seria un dret més individual i el dret de reunió seria l’expressió conjunta d’aquesta opinió.

Aquests dies estem assistint a símptomes i senyals que ens porten a concloure que per part del poder, especialment ara en que qui te el monopoli es l’administració de l’Estat, s’està tenint una actitud de molta fragilitat respecte els drets fonamentals: llibertat d’expressió, llibertat d’informació i dret de reunió.

Els comandaments de la Guardia Civil han dit que que s’havien de vigilar les xarxes, per veure quines opinions es donaven del govern espanyol; igualment ho han dit determinats càrrecs civils d’aquest executiu.

El que passa amb el dret de reunió no és pas un bolet sinó un símptoma del que està passant amb el conjunt de drets que tenen a veure amb la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació.

Centrant-nos en el dret de reunió,, hem de dir que l’estat d’alarma no suposa la suspensió de cap dret fonamental.

De fet, dels tres tipus d’estat que tenim en el dret d’excepció constitucional (alarma, excepció i setge) l’estat d’alarma es l’únic que no provoca la suspensió de cap dret fonamental més enllà de restriccions a l’hora de circular pels carrers.

En aquest temps de pandèmia es deia que el medi social es el principal mitjà de transmissió del virus i de contagi, per tant és lògic que es prenguin mesures en que hi ha una restricció a la capacitat de deambulació i de circulació pels carrers.

Dit això, no hi ha cap altre dret fonamental que estigui afectat directament per aquest decret d’alarma, per la pròpia naturalesa d’aquest.

Per tant, quan el Departament d’Interior de la Generalitat ens ha dit que, per declarat l’estat d’alarma, no tramitava les comunicacions de concentracions i manifestacions, aquest departament estava vulnerant de manera flagrant, directa i descarada el propi decret estat d’alarma, que com ja hem dit per seva pròpia naturalesa no podia restringir el dret de manifestació. A més, aquest decret del govern espanyol, dictat el 14 de març, anava acompanyat d’un annex on es mencionaven expressament quines activitats estan prohibides com ara manifestacions folklòriques, o bé determinades processons religioses, però no diu enlloc que les manifestacions polítiques i de protesta estiguin prohibides, i això es així per que el redactor del decret és conscient que altre cosa seria clarament inconstitucional.

Per tant, aquells que prohibeixen manifestacions en base al decret d’estat d’alarma estan actuant al marge del dret i del sistema de drets fonamentals, i amb una lògica manifestament antidemocràtica, ja que el dret de manifestació es un dels pilars de la democràcia, ja que aquesta no existeix sense llibertat d’expressió i de manifestació.

Aquest primer pronunciament prohibint la manifestació dels pressupostos del 24 d’abril és una expressió clarament autoritària d’una manera de fer que no es nova en el Departament d’Interior de la Generalitat, que passa per que les persones que hi ha al capdavant d’aquestes institucions tenen una visió del exercici del drets molt reduïda, que el que fa sempre és tenir molta por que la ciutadania surti al carrer i protesti.

Aquesta visió esquifida de la democràcia no hauria de ser pròpia del segle XXI, ni tant sols en aquests règims que constantment es posen la paraula ‘democràcia’ a la boca.

Respecte aquest cas que hem explicat, que succeí a Lluita Internacionalista, envers la protesta pels pressupostos, la primera situació que vam viure respecte la vulneració del dret de manifestació, m’agradaria deixar molt clar que, per la situació de pandèmia, en aquesta comunicació s’expressava una manera molt concreta de dur a terme la dita manifestació: estàtica, no més de 30 participants, utilització de mascares i guants i manteniment de distancia de seguretat entre les persones. En tot això, hi tornarem al final.

Per tant, els convocants de l manifestació eren conscients de la necessitat de compaginar protecció a la salut pública amb exercici d’un dret fonamental, però la Conselleria no va discutir mai les circumstancies o condicions sinó que va anar directament contra els drets fonamentals.

Amb decret d’estat d’alarma o sense, l’administració, l’autoritat governativa que regula el dret de manifestació, no està mai habilitada per prohibir la manifestació, sinó per qüestionar, si fos el cas, a quin lloc, a quina hora o de quina manera, i sempre per algun tipus de justificació.

Per tant, la prohibició genèrica en cap cas forma part de les seves facultats en el nostre sistema.

Però el pitjor de tot va venir desprès, ja que quan vam posar una demanda de protecció de drets fonamentals, un procediment sumaríssim, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per a la nostra sorpresa, no va donar la raó a cap de les dues parts, sinó que va dir que el Departament d’Interior no era competent al respecte, i que per tant la comunicació de manifestació no s’havia adreçat al destinatari correcte, el govern de l’Estat, i que per tant desestimava la comunicació i mantenia la prohibició.

Resumint, un procediment que es construeix teòricament per protegir els drets del ciutadans primer és trepitjat per l’administració del Departament d’Interior i, quan els drets dels ciutadans es posen en mans de l’administració de justícia per protegir-los de l’autoritat governativa, aquells es renten les mans amb una lògica recentralitzadora.

Al final, son aquests valors del Regim del 78 (manca de cultura democràtica, visió recentralitzadora, etcètera) que en aquests moments d’excepcionalitat serveixen per que els ciutadans es quedin sense drets fonamentals com ara el de protesta.

Però el cert es que, desprès de la comunicació de manifestació pel tema dels pressupostos de la Generalitat, es donà una segona onada de retallada de drets fonamentals vinculada al 1 de maig.

En aquestes convocatòries es donaren situacions molt particulars,

on cada tribunal superior de justícia adoptava decisions diferents i sovint contradictòries, com ara els TSJ d’Aragó i Navarra, que respectaren el dret fonamental de manifestació en determinades concentracions estàtiques, o bé amb vehicles, envers d’altres TSJ, com ara el de Galicia, que denegaren, fins i tot arribant el cas al Tribunal Constitucional que, el 30 d’abril, per ajustada majoria si ens hem de creure el que diuen, decidí mantenir la prohibició de manifestació per el 1 de maig.

La sentència del TC, en temps de COVID, diu que s’ha de restringir el dret de reunió i mantenir la prohibició de les manifestacions sense judici pròpiament de personalitat o de construcció d’alternativa, sinó que estableix una norma general de prohibició del dret de reunió; curiosament en una decisió absolutament contraria al seu homòleg del TC alemany que, a principis d’abril, havia dit exactament el contrari que el TC espanyol, és a dir que el dret fonamental de reunió era molt important i que qualsevol decisió que es prengués en contra tenia que ser plenament justificada.

Per tant, malgrat que al dret públic espanyol li agrada sovint emmirallar-se amb el sistema de la justícia alemanya, o això ens vol fer creure, el que es demostra és que hi han sistemes jurídics de garanties evolucionats i d’altres que estan a les beceroles com ara el nostre.

Repeteixo, això que ens està passant no es un bolet sinó un símptoma del Règim en el que vivim: el 14 de març la data en que es signa el decret de l’estat d’alarma, feia 6 mesos exactes que havia sortit la sentència del Tribunal Suprem que resolia el cas del procés de mobilització català i que comporta una línia de continuïtat respecte el castig per l’us de l’espai públic per la protesta, amb els 9 anys de presó pels Jordis, i la condemna pel delicte de sedició al conjunt del govern català. Tot això amb una lògica de control i prohibició de l’espai públic per formes de protesta massives, i es castiga, amb l’excusa de la protecció de l’ordre públic, a les persones que participen de les manifestacions de l’octubre del 19 a tot l’Estat i n’ingressen a presó: a dia d’avui encara hi han 3 persones en presó preventiva a Catalunya i 1 altre a Madrid.

Malauradament, en aquest Règim, la qüestió de l’ordre públic continuara sent el cavall de batalla de les properes discussions que tindrem, ja que la forma en que s’ha abordat la gestió de l’espai públic, i l’incompliment de l’us de l’espai públic en aquestes setmanes de confinament, ha estat en aquesta concepció de protecció de l’ordre públic amb la utilització del codi penal i de la Llei Mordassa, enlloc de utilització de legislació sanitària si el que realment es volia era protegir la salut pública, i no imposar un determinat ordre polític, social i econòmic, que és el sempre subjacent en les mobilitzacions de la tardor del 2017 , la tardor del 2019 i, presumiblement, d’aquesta tardor, quan vinguin les protestes derivades de la crisi econòmica i de les mesures imposades pel govern espanyol.

I ara vull dir que, aquest cap de setmana, el mateix Departament d’Interior de Miquel Buch, que ens reprimia a les protestes de la tardor del 2019 i que aquest mes d’abril ha dictat la primera de les resolucions en la lògica de retallada de drets, ara quan sembla que la competència ja no es seva, ara fa una proposta al govern de Madrid perquè tal que estableixi un protocol en que diu quines serien les 6 condicions que s’ haurien de donar per protegir el dret de reunió en situacions de pandèmia: distancia de 2 metros de seguretat, espais públics més amples de 20 metres, us de màscares, concentracions estàtiques, gel hidroalcohòlic per si es necessari desinfectar i cartells que no hagin de ser compartits entre els participants. És a dir, les mateixes condicions que li van proposar per a la primer manifestació contra els pressupostos del 14 d’abril i que aleshores no va acceptar.

No se hi hem guanyat la batalla o ara ens donen la raó, en tot cas constatem que és mes fàcil exercir la competència quan un no n’és directament el titular.

No podem deixar de dir, també, que l’execució del decret de l’estat d’alarma, per part del govern de Madrid, no ha estat pensada per la lògica de garantia drets fonamentals, com ja hem dit, sinó en una altre lògica en la que el tema de les garanties, sobretot dels drets polítics de llibertat d’expressió i de reunió, s’han deixat guardats a l’armari per una maquinaria d’estat acompanyada d’aquesta militarització i control de l’espai públic, que ha acabat comportant un retrocés en l’exercici dels drets fonamentals.

També vull fer referència a l’extrema dreta, que en aquests dies està intentant ocupar alguns carrers a tot l’Estat i que se li dona més importància que la que te en tant en quan la seva presencia física real. En tot cas, seria un error molt gran regalar el us de l’espai públic a aquesta extrema dreta i que, més enllà del que opinem respecte a les polítiques que està portant el govern de l’estat, hem de seguir protestant sense pensar que estiguem fent el joc a ningú sinó que estem fent el joc a la garantia de defensa dels drets, en una lògica de ocupar el carrer per tal que no sigui controlat per l’extrema dreta i aquest govern de l’estat, ja prou arrossegat per la seva pròpia agenda i per les pressions de la dreta i l’ultra-dreta, encara s’hi vegi més.

Finalment, recordar un clàssic: els drets es defensen exercint-los i el dret de protesta es defensa protestant, i que aquesta és l’única manera que tenim de garantir que aquesta societat sigui plural i mínimament millor.

És precisament exercint els drets a la llibertat d’expressió i de reunió com aquest espai de construcció del ‘nosaltres’ farà imprescindible una clara oposició amb aquests militars amb medalles que cada dia surten a la tele, i que ens volen imposar un determinat ordre públic que, repeteixo, no es només és un ordre públic per garantir la salut sinó que cerca prioritàriament garantir determinat privilegis i desigualtats, que son la base de l’ordre social, polític i econòmic vigent.

Respecte la pregunta que em feu de que, si guardem la seguretat i portem màscares, ens poden prohibir les manifestacions, m’agradaria recordar que nosaltres no vivim en un sistema que s’hagi de demanar autorització per concentrar-se, sinó que ho hem de comunicar, com diu la constitució, però, per evidència constatada, a Catalunya hi ha una cultura de fa 10 o 15 anys en fer moltes concentracions sense necessitat de fer comunicació, i en general no hi hagut grans problemes. Per tant, no hauríem de deixar de fer les coses així, i deixar d’acceptar que arran del coronavirus es canviïn unes pràctiques que fins ara han estat prou saludables des del meu punt de vista, col·laborant en molts casos amb la Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra, mentre es mantinguin les mesures sanitàries. Per que, al final, comunicar és donar peu a que es produeixin prohibicions.

Respecte la pregunta de que si vam ser capaços d’erradicar les bales de goma fem ara el mateix amb les bales de foam penso que si es va aconseguir aquella victòria ara podem aconseguir l’altre.

En aquest sentit, la societat civil ha de continuar imposant una agenda de protecció dels drets i no estar passiva deixant que la policia li doni la volta a les seves victòries.

De vegades, no ens adonem del valor simbòlic d’aquestes victòries de la societat civil organitzada, però es demostrat el missatge positiu que aquestes petites lluites, actes, crítiques, articles, etcètera que anem construint i enxarxant entre tots.

Nosaltres hem de garantir que les persones puguin sortir a manifestar-se sense tenir que veure perillar la seva integritat física.

Pensar que es normalitza, com permet la nostra Conselleria, que determinats elements, com un cotxe en flames o una manifestació no autoritzada, puguin ser utilitzats per la policia per justificar la mutilació d’un ciutadà em sembla un punt de partida dels valors en que es mou aquesta administració terriblement perillós; i utilitzem aquesta evidència com a punta de llança per obrir aquest debat i posar límits. Els drets son moltes coses, però al final els drets civils son límits per que el poder no ens pugui agredir impunement, per tant aprofundim drets i defensem-los.