Transcripció Intervenció d’Anaïs Franquesa

En l’estat d’alarma els drets no estan suspesos. Això vol dir que el dret a protesta, el dret de reunió i manifestació, la llibertat d’informació, la llibertat d’expressió no estan suspesos. Però tampoc ho estan els drets i les garanties, la prohibició de la tortura, els tractes inhumans i degradants, els abusos policials…

En aquest sentit les xifres van be. Hem de ser conscients que s’està aplicant la coneguda com a llei mordassa (sobretot aquesta, però no només) que ja vàrem valorar negativament en el seu moment. Pot semblar que som una mica corcó, però aquesta és la nostra funció. En el seu moment ja vàrem dir que la llei mordassa estava donant ales a la arbitrarietat policial, que conductes que abans anaven per la via penal, per la via de la falta, desobediència a l’autoritat ara sota l’escut de dir que el dret penal és l’últim recurs que te l’estat per reprimir conductes no desitjables , doncs que ho treien de la via penal i ho introduïen per la via administrativa. Aquest era l’argument que nosaltres, des del primer moment i juntament amb altres organitzacions de drets humans vàrem denunciar que estaven donava ales que al final l’administració eren jutge i part. Això vol dir que un agent de policia fa una proposta de sanció, aquesta proposta de sanció s’acaba convertint en una resolució. Els agents de policia tenen presumpció de veracitat i ens quedem amb la multa. En canvi si vas per la via penal –ja veurem com ens queden els judicis en context de pandèmia- però com a mínim tens opcions que en judici cal aportar prova que el dret administratiu és molt més difícil.

Totes aquestes crítiques, en moments d’excepcionalitat apareixen més les contradiccions. Això ho vàrem veure en el procés que vàrem posar contra les cordes les contradiccions que ja hi havien. En moments d’excepcionalitat quan qui defensa drets els continua defensant i qui no n’estava massa convençut es nota molt més. Sembla que ens diguin que l’aplicació de drets fonaments és per moments on tot va be. Això es veu molt be en els drets econòmics, en el drets a la salut (la sanitat, l’educació…) són drets fonamentals però quan ho permeten els pressupostos; doncs, ara sembla que ens estiguin dient el mateix en termes de drets i garanties. La prohibició de l’arbitrarietat, de certs abusos o l’exercici dels drets de reunió i manifestació si, però en moments d’excepcionalitat, no. Recordar un dels clàssics, el drets i garanties no són capricis o concessions de l’estat. Els drets i garanties són límits dels poders. És precisament en moments d’excepcionalitat quan aquests drets i garanties han d’estar més vigent que mai perquè estan previstos per aquests tipus de situacions. I això es veu molt clar en la discussió sobre si hi ha d’haver esta d’alarma o no; i si seria millor que es pogués regular per llei la limitació de drets fonamentals. No soc fan de l’estat d’alarma però posats en un procés d’excepcionalitat com a mínim que estigui regulat; no que per llei, en qualsevol moment puguin decidir quins drets es limiten i quins no i de quina manera (això donaria per un debat molt llarg).

Tornat a les xifres, la famosa llei mordassa te una de les infraccions que és la de desobediència als agents de l’autoritat. Hem vist ja com moltes vegades que aquesta sanció és un calaix de sastre, un comodí que si vull sancionar s’utilitza de forma bastant recurrent i és molt difícil de controlar el com es posa aquesta sanció. Per fer-nos una idea, l’any 2018 que són les dades oficials del ministerio del Interior en raó de sancions per desobediència als agents de l’autoritat se’n van posar 13.000, concretament 13.413 en tot un any. En canvi, només en el període que portem d’estat d’alarma (fins 11 maig) 934.785. És obvi hi ha un abús flagrant del regim sancionador a la ciutadania (les xifres ho avalen) i això també ho hem vist des del primer dia, la lògica és una lògica militar en el sentit de la comunicació (militars a les rodes de premsa) però també ho hem vist en la gestió de l’espai públic. I aquí vull fer un recordatori; es deia: els carrers no són segurs i a més la ciutadania està sota sospita. És just recordar que hi ha milers de persones pels quals els carrers mai han estat segurs perquè no tenen paper i per tant ara estem vivint aquesta mateixa sensació. Estic anant a comprar el pa, a veure si un agent de policia em pararà; lògicament amb una gran diferència de possibilitat d’interlocució amb l’agent i les conseqüències que això pugui tenir però en tot cas per això també hi ha una campanya en marxa de “regularización, ya” que és per igualar en aquest sentit drets i llibertats. Des del principi de l’esta d’alarma i amb la preocupació d’aquesta lògica de control policial de l’espai públic varies organitzacions i moviments socials vàrem començar a monitoritzar que estava passant als carrers (tot i ser difícil estar al carrer) i ens van començar a arribar actuacions del tot desproporcionades. Aquí dues qüestions en la lògica del per què es considera desproporcionada aquesta sobre utilització de la llei mordassa; aquestes xifres tan elevades. Ens hem de preocupar perquè són molt elevades però també com a juristes hi ha una preocupació molt clara que és que la ciutadania (i m’hi incloc) no sabem el que és susceptible d’infracció. Ens diuen l’estat d’alarma si que preveu una restricció de la mobilitat, utilitzar empreses privades posar-les al servei del sector públic. Se’ns diu també quin són els motius pels quals podem sortir al carrer: anar a comprar, anar a la farmàcia… i després es diu que això serà sancionat segons la llei però no especifica quina llei. S’ha optat massivament per aplicar la llei mordassa de seguretat ciutadana; també hi havia altres lleis possibles: la general de salut pública, la de protecció civil tot i que hi ha una interpretació jurídica del risc que suposa les conductes concretes per la salut però no es dona directrius als agents de policia de quines conductes són sacionables i quines no. Això vol dir que en funció d’allò que interpreti l’agent si hem sortit sense estar en aquells supòsits això ja es directament una infracció administrativa: desobediència. Moltes veus tan poc susceptibles de ser molt esquerranoses; veus com l’advocacia de l’estat van fer un informe dient “això no és correcte” perquè la desobediència a un agent de l’autoritat és sempre a una ordre clara i directa, concreta i individualitzada. Ara sembla que ja no cal que la notifiqui (això ja ve del procés) però en aquest sentit no és desobediència el fet d’anar a comprar un xupa-xup o anar a donar un volt quan no es podia. Allò que és desobediència és quan un agent et pari, et demani la documentació o no i et digui “vostè ha d’anar a casa perquè està sortint en una activitat no prevista en el reial decret i per tant se n’hauria d’anar a casa” i que llavors hi hagi una desobediència davant d’aquesta situació: “Doncs, no em dona la gana”. Això seria desobediència i en la seva lògica s’aplicaria una sanció. Però no ho han fet això. Hi ha hagut una interpretació de la llei per part dels agents policials i, a partir d’un informe de l’advocia de l’estat que va advertir que moltes de les multes i sancions per desobediència cauran perquè no compleixen el requisit mínim de desobediència. L’endemà, el ministerio del Interior que està a càrrec d’un magistrat (sense valorar la seva trajectòria) que ha de ser coneixedor de les lleis, va publicar una guia adreçada a les forces de seguretat on s’establia propostes de quanties de multa en funció de la conducta: Parlar de forma insolent als agents 10.400€, anar a una segona residència podien ser 1.500€… Aquí veiem com davant d’un avís i d’un informe dient “això no és legal”, la resposta és “m’és igual la gestió seguirà sent policial” Això és preocupant perquè seguim en l’arbitrarietat més absoluta. Arriba un moment en que un dels principis bàsics del dret penal i del drets administratiu sancionador és que no pot haver-hi un delicte sense llei per poder saber què està prohibit, que no i quines conseqüències comporta. Això no ho estem veient.

Més enllà del nombre desproporcionat de multes també hi ha hagut actuacions policials desproporcionades; detencions que per allò que hem pogut veure, conscients que una imatge de vídeo s’hi veu el que s’hi veu i si són defectuoses no ho denunciem, però hi ha actuacions on es veu clarament que l’objecte de la detenció ha estat el fet que la persona ha dit alguna paraula malsonant a l’agent de policia. L’agent pot ser més o menys susceptible però insultar un agent de policia si que pot ser susceptible de sanció però mai hauria de justificar una detenció. Hem vist persones detingudes i emmanillades on se’ls ha colpejat. Si això és una constant i hi ha hagut moltíssim casos i més que abans, això és impossible de saber. D’entrada perquè no tenim xifres. I això sempre ho reclamat. No podem saber quants agents han sigut sancionats o investigats per delictes d’abús de la força. El que tenim clar és que ens han arribat moltes més del que es habitual i en ser en un període d’excepcionalitat on s’ha donat un poder d’intèrpret de la legalitat als agents de policia doncs, quan hi ha situacions que permeten arbitrarietats quan les normes no estan clares és on es produeixen molts més abusos. Hi ahn hagut moltes ocasions on no hi ha hagut el tracte correcte a la ciutadania. La resposta que hem tingut del Ministerio en el marc d’una plataforma que es diu “defender a quien defiende” hem enviat dues comunicacions al Ministerio del Interior; dues queixes, preocupats per l’ús de la llei de seguretat ciutadana adjuntant actuacions concretes, la resposta ha estat que ho investigarien i la segona resposta del propi ministro era que els cossos de seguretat complien un paper essencial i que veien les mostres de suport de la ciutadania.

Un dels aspectes que més em preocupa és veure imatges d’abusos policials gravades des d’un balcó en les quals la persona que està gravant està dient “te lo mereces, es que eres un sinverguenza; dale más fuerte” per tant, victorejant i animant aquest tipus d’abusos. Això és un fet molt perillós perquè la tolerància zero en els abusos policials es difícil demanar-la als cossos policials (que la demanem sempre) però si no es percebut per la ciutadania com un límit que no es pot passar és molt més difícil acabar amb la impunitat. Sempre hi ha una gran dificultat en la denúncia de la impunitat perquè costa reconèixer-ho i s’opta per la negació tot i que hi ha hagut bastants canvis en aquest camp en els darrers anys. Però aquest canvi de les institucions ha vingut sobretot donat (concretament a Catalunya) perquè hi ha una consciència molt clara que és inadmissible que hi hagin abusos policials. Aquesta consciència col·lectiva s’acaba filtrant a les institucions.

La funció dels policies de balcó que denota “el bon ciutadà” que jutja el que és un mal ciutadà i a demés amb la manera en que es fa i la resposta de la policia en aquests termes si a més a més és animada crear un còctel realment perillós i si li unim que la extrema dreta ocupi els carrers i no ho fem nosaltres al situació no és per tirar coets.

Com a fet positiu aquesta situació està creant unes aliances a al resta de l’estat en la denúncia d’aquests actuacions que fa poc potser no es donaven. L’altar cara dels policies de balcó són les xarxes de suport veïnal, que mostra la solidaritat i el suport mutu. Moltes de les denúncies que hem pogut presentar des d’IRIDIA (atenem de forma gratuïta aquests casos) han vingut de moltes persones que ho han pogut gravar i ens ho han fet arribar: Això mostra que hi ha molta gent conscient amb la tolerància zero als abusos policials.

Refermar que els drets no estan suspesos, que sempre hi ha d’haver un tracte correcte de la policia envers els ciutadans i que si no es dona és important denunciar-ho rebent un acompanyament. Però que no callem. Quan callem davant la vulneració de drets el que estem fent es deixar espai a la pèrdua de drets .

PREGUNTA: Ens poden prohibir gravar les actuacions policials?

Això és un tema que estem veient molt darrerament quan la policia es dirigeix a les persones dient que deixin de gravar: Cal tenir molt clar que quan la policia està a l’espai públic, està exercint les seves funcions d’agent de l’autoritat en aquest moment i si pot estar cometent un delicte es pot gravar la seva actuació. Cal tenir una mica de memòria quan hi havia manifestacions que es gravaven i es va aprovar la llei mordassa una de les coses que es va intentar era donar el missatge que gravar la policia estava prohibit i van introduir una infracció on hi posa “el uso indebido de las imagenes de las actuacions policiales…” que puguin vulnerar el seu dret a la intimitat o posar en risc l’operació policial.
Òbviament un agent de l’autoritat te dret a la seva intimitat igual que un ciutadà quan va a comprar el pa al seu barri. No es pot gravar i difondre aquestes imatges.
Però un agent en l’espai públic o entrant a un domicili particular sense ordre judicial allà no hi ha dret a la intimitat que valgui. Sempre és prioritari la …. de tortura i tots els drets que van aparellats a la defensa de la integritat física de les persones.

Per tant, si es pot gravar agents de la policia; no ens poden obligar aturar la gravació ni, per descomptat, ens poden obligar a esborrar-la: De fet hi ha una condemna, la condemna de Francesc Benitez una de les coses que es condemnava era el fet que s’havia obligat a veïns a esborrar imatges gravades dels fets des dels balcons.

Cal fer una ponderació de les forces. Quan una persona està gravant des del balcó de casa seva una actuació policial encara que la considerin abusiva, en cap cas poden obligar a deixar de gravar. Aquest entorpiment de l’actuació policial és altament desitjable en aquest sentit i no poden ser subjectes a cap infracció. Altra cosa és l amanera que es poden difondre o no, si és preferible o no; hi ha diverses discussions sobre això. Si es difonen les imatges, desdibuixar una mica la cara de l’agent.

En definitiva es pot gravar una actuació policial especialment si és desproporcionada. No ens poden obligar a esborrar-la. No ens poden obligar a deixar de gravar. I, si, és una gran prova de cara a un procediment judicial; és molt útil i hi ha molts procediments judicials que abans quedaven en la impunitat i ara no gràcies a les imatges que corroboren la declaració de la persona imputada.