Transcripció Esther del Alcazar

Koki Gassiot: esmenta diferents articles meus… Assenyalo que estan també en català, perquè sempre, sempre, els publiquem en les dues llengües… Fins aturar-se en Yolanda, caminant pel barri, que sintetitza l’assassinat a mans dels feixistes de Yolanda, estudiant de secundària, revolucionària… i em pregunta com ho veus?

Esther: El cas de la Yolanda és tràgic. Ho va ser en el seu moment, i el més trist és que ho continua sent. Quant el febre passat vam anar a Madrid, ens deien que havien hagut de tornar a posar la placa en el seu record que hi ha en uns jardins perquè els feixistes l’havien pintat en forma insultant. I el que es pitjor, segueixen impunement pels carrers i per tot arreu. De fet, el que passa al barri de Salamanca té una part de folklore però també una altra molt preocupant: o recuperem nosaltres els carrers o ho faran ells i tindrem problemes.

Nosaltres ja vam voler sortir el 23, contra els pressupostos de la Generalitat que es votaven al Parlament i ens ho van denegar. Vam tornar a intentar-ho l’1. Tenim companys identificats en les mobilitzacions d’ahir en què més de sectors independentistes, hi érem l’esquerra anticapitalista, tant al barri de Sants com a Gràcia, que jo sàpiga. Per nosaltres és un eix central, recuperar els carrers.

Anant als eixos que ens proposàveu per la xerrada. Per nosaltres l’estat d’alarma ha imposat la recentralització política amb tres vessants, i un gran objectiu que és amagar, intentar tapar, el gran desastre sanitari que ha sigut l’abordatge de la crisi i que es resumeix molt ràpid, en els més de 27.000 morts que segons models matemàtics, en realitat són més de 50.000, cosa que ja quadra amb la diferència que hi ha a Catalunya, entre els que han mort en els hospitals, i el total que donen les funeràries. I aquesta tragèdia porta a la taxa més alta del món de morts per milió d’habitants. En el cas de Catalunya són 1.300 i la mitjana estatal 1.100/milió. El desastre sanitari de la gestió es mesura en vides, i això és esfereïdor. No té nom.

La qüestió és com aquesta s’intenta tapar amb l’estat d’alarma, imposant: 1. la recentralització política; 2. la militarització de la crisi sanitària i 3. reprimint amb allau de multes i detencions.

• La recentralització, obertament política, es contraposa a qualsevol altra eina de coordinació de la resposta sanitària recolzada en les Conselleries de Sanitat i es rebusca fins trobar l’estat d’alerta de 1981, votat llavors per CiU i PNB.
• El Govern PSOE-UP amb l’estat d’alarma, militaritza la crisi sanitària, aprofitant per legitimar tot l’aparell d’estat que ens ha vingut reprimint a nivell nacional com a poble, en les mobilitzacions post-sentència, i abans, en l’1 d’octubre, en les detencions de CDRs, i de companys que estan a l’espera de judicis i processos encara inacabats…. tota aquesta maquinària que ens ha destrossat és la que el govern imposa per amagar el desastre sanitari. Això vol dir que directament les forces repressives de l’estat apareixen, fregant el ridícul en les rodes de premsa informatives de la situació sanitària. Militars condecorats, policies i Guàrdia Civil a les rodes de premsa, són la imatge grotesca amb la qual s’intenta salvar l’aparell d’estat del 78. La Monarquia forma part d’aquest intent, començant a presidir els gabinets de crisi, fins el discurs televisat del 18 de març que va tenir per resposta la cassolada més gran, no només a Catalunya sinó a diferents ciutats de l’estat, perquè es donava a la vegada que amb tots els dèficits del sistema sanitari, es feien públics els 100M d’euros a Suïssa del rei emèrit que intentaven relegar a segon pla. El pla fa fallida en quant a imatge: amb relliscades com les taronges que porten a retirar els militars de les rodes de premsa, i retornant al silenci al rei quan, a les enquestes, per primera vegada, donen a la institució monàrquica una caiguda que la posa per darrera del govern i l’església.

Aquesta militarització, per a Catalunya o Euskadi era una provocació en tota regla i tampoc tenia motius sanitaris. I s’agreuja quan ve de la ma de la petició dels Comuns, d’Ada Colau per TV, demanant que l’exèrcit entri a Barcelona per desinfectar la fira. És tan brutal que els bombers de la ciutat li cridin l’atenció dient-li que ni tan sols els ha mobilitzat a ells que tenen una bona relació amb la població… Aquest aval dels Comuns és seguit per la crida de tots els alcaldes socialistes per a tasques de desinfecció, que donen cobertura al desplegament de vehicles militars, per exemple, bloquejant carrers de Gràcia com fa quinze dies desinfectant una residència. I han tingut un aval més entre les forces que critiquen la recentralització, com és ERC que, des de la DGAIA demana desinfeccions a l’UME de residències de nanos protegits a Badalona

• Aquesta militarització que imposa l’estat d’alarma i dona cobertura a la legitimació de l’aparell d’estat, s’acompanya, com deia en Carles, de la repressió amb la llei mordassa a tot drap, que ha superat el milió de multes i 8000 detinguts a nivell estatal. A Catalunya són 130.000, que es diu ràpid, i per exemple, qui ahir dirigia la detenció i identificacions de Gràcia, era Arasa, el mosso d’esquadra que ja havia estat jutjat per la repressió en el desallotjament de Pl. Catalunya a 2011. Són figures repetides; com Buch que ara apareix demanant a Madrid que s’autoritzin manifestacions, quan es ell qui ens les ha prohibit i enviat als mossos… i que ara digui, m’envia Madrid, és grotesc perquè ni Madrid li diu com ha de reprimir, i ell prou que ho sap fer com va demostrar especialment després de les sentències, i és terrible.

Això ho assenyalo perquè si la recentralització des de l’aparell de l’estat, és un recurs del govern PSOE-Podemos per a preservar-se ell mateix, i tractar d’evitar les protestes a la propera tardor, a la Generalitat ja li ha vingut bé. Perquè li era més còmode, quan es posaven al descobert els resultats de les privatitzacions i retallades a sanitat, aparèixer a l’oposició amb el “Madrid no em deixa”, mentre els mossos no paraven de posar multes.

Tant a nivell de sanitat com de residències d’avis, que també era responsabilitat de la Generalitat, tota la política anterior de privatitzacions ha fet que avui més del 80% de les residències siguin privades. I això també ha tingut un cost en morts brutal… I és que és grotesc que ara Clece, de Florentino Pérez, estigui reclamant ajudes perquè en aquesta crisi, ¡¡¡ha tingut pèrdues!!! Quan, ells parlaven del “negoci dels avis” els anys anteriors, i feien fortunes. Ahir, una altra residència, a Bagà, amenaçava els i les treballadores que estaven de baixa que o es reincorporaven o haurien de tancar… quan els últims anys han vingut tenint més de 300.000 euros de beneficis!! I com sempre fa el capital: els beneficis són privats, però els dèficits s’han de compartir, i el pitjor que aquests els ha fet pagar amb vides. No té perdó.

Igual que no te perdó, i dic perquè és el govern central, però també la Generalitat, que al calor d’aquesta situació, i eliminada tota protesta, ha aprovat els seus pressupostos. Uns pressupostos que no contemplen cap de les necessitats, ni tan sols es recupera el 5% de retallada a la sanitats; al contrari, es vota expressament en contra, davant la moció de la CUP-CC. Tampoc d’ensenyament on no es recull ni una de les reivindicacions de ràtios o professorat, que venien dels sindicats, ni una!!! Aquests pressupostos s’aproven amb la connivència i el suport escandalós dels Comuns, i, ja va bé que no es pugui ni parlar-ne.

Les pròrrogues a més, també donen cobertura a Torra per a no convocar eleccions, i reobre polèmiques amb ERC. A ERC també li ha vingut bé la crisi per la seva particular desescalada del dret a l’autodeterminació, fins ahir mateix esperant les molles per abstenir-se a l’estat d’alarma, … facilitant-l0 (com JxCat fins les últimes, considerant que “la pròrroga es necessària, però insuficient”). Uns i altres, però sobretot ERC, venent-se per unes molles, ja no l’autodeterminació sinó per les competències de la Comunitat Autònoma.

Fins aquí el panorama que han generat. Però a més, es preparen pel que ve: l’esclat social que arriba de la mà de la crisi econòmica que es preveu sense precedents, i de la qual Nissan és l’avantguarda. És a dir que els ERTOs que, falsament la ministra de treball de Podemos va dir que aturarien tots els acomiadaments –ja n’hi ha 100.000 només a Catalunya-, però ja en la pròrroga de fa un parell de dies s’introduïen “algunes excepcions”, i es relativitzava el criteri de no subvencionar empreses que tinguessin filials a paradisos fiscal, amb Nissan es posi sobre la taula que els ERTOs que s’han estat pagant amb diner públic (3,5M de treballadores a nivell estatal i més de 700.000 a Catalunya) no acaben en una reincorporació als llocs de treball, sinó en EROs i la pèrdua de l’ocupació.

Nosaltres diem que si per alguna cosa podia haver servit l’estat d’alarma era per a haver intervingut l’empresa privada. Doncs, amb ell o sense, que s’apliqui això per resoldre Nissan: no es tracta de que s’injectin més diners per facilitar a l’empresa el pagament de les indemnitzacions dels acomiadaments, com va passar a Panrico amb Felip Puig. No, del que es tracta és de que es nacionalitzi, es reorienti la producció d’acord a necessitats socials i es posi sota control obrer. I que no es deixi en mans de negociacions de la Generalitat, perquè aquesta té el criteri contrari: acaba de presentar al Parlament el pagament de 47,7 milions d’euros a la sanitat privada quan acaba de negar-li el 5% als treballadors de la sanitat pública.

El més preocupant és que la dinàmica de PSOE i Unidas Podemos-IU-Comuns accelera l’arribada del govern de la dreta i l’extrema dreta que no deixa de repetir que cal un altre 155 –tant Vox com PP van votar els primers estats d’alarma, Vox justament aplaudint la militarització i centralització-. I això perquè no s’està donant resposta a les necessitats de la base social que ha votat aquest govern “progressista”, i al contrari s’estan prenent mesures que empitjoren les seves condicions.

Urgeix, com deia en Carles, aconseguir un front el més ampli possible però -i això si que ho veig diferent a ell- que abordi el pla de xoc a la vegada que el tema nacional i la lluita per l’autodeterminació i la República. Ho poso tant junt perquè el que ha passat amb JxCat i ERC ens ha d’ensenyar moltes coses: les traïcions que ja van fer l’octubre del 17, i el que han fet ara amb els pressupostos o en la gestió de la crisi sanitària, i queda clar que no són aliats en cap de les dues vessants. Cal un front que respongui realment als moviments socials i a l’esquerra i que contempli els dos eixos de ruptura: un pla de xoc en defensa dels i de les treballadores que enfronti al capitalisme, i un altre de drets nacionals i democràtics que enfronti la monarquia.

També cal que tinguem clar que no ho podrem fer sols: que aquest front a més de Catalunya, ha de tenir en compte a la resta de l’estat.

I torno a coincidir amb Carles, en que cal definir acords com ara finançar les mesures de xoc, augmentant impostos al gran capital, i sobretot deixant de pagar el deute extern. I això ha de poder unir-nos a d’altres països a nivell internacional.

I tot plegat és urgent, no pot esperar: és una cursa contra rellotge. O recuperem els carrers i construïm aquesta alternativa política que empenyi a l’esquerra o realment, el proper govern, si els deixem, girarà encara més a la dreta.

Una cosa important a Madrid avui. Els han tornat a prohibir la concentració davant del Congreso i han fet igualment la roda de premsa amb totes les organitzacions i cartells. I ho dic, perquè sí, els carrers han de ser nostres. M’ho crec, és la nostra força.

Koki Gassiot: tanca recollint la frase d’un dels nostres articles de “Recuperar la iniciativa de la mà oberta i el puny tancat”