Transcripció intervenció David Companyon

Vull donar les gràcies a la Plataforma per convidar-me. Ara exerceixo de cooperativista i d’activista, i vaig ser el darrer secretari a la Mesa del Parlament. No he explicat gairebé mai que vaig votar en contra de ser-ho, ja que no m’hi veia, però vaig perdre la votació.

Amb el Carles Riera no he coincidit en el Parlament, però, malgrat tot, en molts debats, el lloc on estàs situat et fa veure les coses diferents i si estàs situat allà dalt fa que et vegin diferent i que tu vegis les coses una mica diferents, com el fet d’estar ara a una cooperativa de treball social i veure la enorme crisi social que ve al darrera de la crisi sanitària, i que s’afegeix a la crisi social ja existent, política i institucional.

He anat prenent notes al que s’ha dit fins ara , i vaig a comentar-les a la ‘mélange’, és a dir una mica barrejades.

El primer que haig de dir és que l’Estat espanyol hagi donat una resposta de recentralització a la crisi sanitària no hauria de sorprendre gens.

Com no hauria de sorprendre gens la repressió que és va patir abans i desprès del 1 d’octubre. El nom de la Plataforma 3 d’octubre marca molt aquell dia inoblidable, i que està absolutament vinculat al succeït el dia 1: una mostra d’organització popular de les mes grans que hi ha hagut a Europa i que, a més, aquesta auto-organització tenia com a motiu el exercir el dret d’autodeterminació. I va ser absolutament brutal viure-ho tot el previ al 1 d’octubre i fins el 3 d’octubre.

Per a mi tot canvia desprès del 3 d’octubre, que em va tocar viure-ho de a prop; aquest país és diferent desprès i abans del 3 d’octubre.

Tal com deia, que la Plataforma hagi agafat aquest nom explica moltes coses perquè la mobilització del 3 d’octubre no sols va ser una mobilització molt gran que va aturar el país sinó que va ser la materialització d’allò que diem de baix a dalt.

M’ha agradat molt la introducció del Joan Tarrida i estic molt d’acord amb tots els ‘ques’, com també estic molt d’acord amb el Carles Riera i la Esther Alcázar; però el que em preocupen son els ‘coms’ i els qui.

Està molt bé que ens presentem com activistes, és a dir que actues i que fas coses, però al 1 d’octubre no sols es tractava de fer coses, ja que al darrera hi havia un convenciment de voler guanya.

Per tant, no només es qüestió de protestar, no només es tracta d’analitzar, i en aquest sentit, subscric al 99% de l’anàlisi de l’Esther, el Carles i el Joan, és a dir els ‘ques’. Però son molts bons en l’anàlisi, però no tant en la proposta, i es tot just del que m’agradaria debatre, és a dir com ho fem amb qui i quan.

Respecte els ‘ques’, torno a repetir, no em sorprèn la resposta recentralitzadora de l’Estat espanyol amb la crisi sanitària. No em cap al cap que algú es pensés que fos d’una altre manera, de la mateixa manera com no em sorprèn que l’Estat el 1 d’octubre actués amb la més dura de les repressions, ja que estava claríssim que venien a donar una lliçó, com tampoc ens hem de sorprendre de que tinguéssim i tinguem presos polítics.

De la mateixa manera, la resposta en altres estats europeus a la pandèmia ha estat absolutament descentralitzada, impensable que no fos d’altre manera per la cultura política que tenen, per exemple Alemanya o Regne Unit, amb les dificultats que això podia comportar.

El que s’ha dit molt poc és que, no només l’Estat espanyol ha aprofitat per recentralitzar competències de les anomenades autonomies, sinó que a més ha menystingut totalment el paper dels ajuntaments, que son els que tenen els treballadors socials a la primera línia.

Si en alguna cosa puc estar d’acord amb el Torra és amb la seva crítica a la recentralització de les competències de les autonomies, però sovint ell i tothom s’han oblidat de parlar del que estava i està passant als ajuntaments.

M’ha sorprès una mica més les rodes de premsa amb els militars i la Guardia Civil, i el us del llenguatge militar d’un govern on està Unidas Podemos. Ha estat intolerable el to de la campanya ideològica, no es tractava de guanyar al virus sinó d’estar units per vèncer, seguint la pauta del discurs del Rei; i estic molt d’acord amb l’Esther quan diu el que la Monarquia ha utilitzat el període la pandèmia per acabar de ventilar la corrupció del pare del rei, que el Règim en sí és la corrupció ha quedat claríssim.

Que ha passat amb la lluita pel dret d’autodeterminació i, en un sentit ampli de l’amnistia, i de la llibertat dels presos polítics?

La pandèmia ha vingut a agreujar una manca d’organització molt important dins el moviment independentista/sobiranista, o com volem dir-li: i que es causa de la lluita per l’hegemonia que estem veient des de fa molt de temps.

És obvi que la lluita per la vida ha obstaculitzat el tirar endavant el moviment, però el cert és que s’han paralitzat campanyes, l’organització de les rodes de premsa ha estat sovint caòtica i les lluites internes dins del govern per l’hegemonia s’han agreujat i poden acabar sent un càncer pel moviment independentista mentre tot segueixi en aquesta visió institucional.

La incapacitat per vincular la lluita per l’autodeterminació amb la realitat material de la vida de les classes populars: aquesta és la part del que ha dit el Joan que subscric més amb l’anima, que fins i tot amb el cap.

Ha de ser indestriable, per la gent d’esquerres que considerem que ha d’haver un canvi de règim no sols institucional sinó també de model de societat, la lluita pel dret a l’autodeterminació amb les bases materials d’aquesta societat.

Dret d’autodeterminació, amnistia o lluita per la renda bàsica universal: per tots els que ens considerem republicans no podem distingir entre drets, i sens dubte s’ha de vincular la lluita per la llibertat de la meva nació respect la llibertat de les seves persones en no tenir que dependre del salari o del sou d’una altre persona.La lluita per la renda bàsica universal es la clau de volta de la lluita per la resta de drets vinculats a la realitat material de les persones.

Jo, que treballo en barris més afectats per la pandèmia, he de fer notar el marcat caràcter de classe d’aquesta, ja que no te res a veure com s’ha viscut, la pandèmia, a Roquetes que a Pedralbes.

Les diferencies de classe i el codi postal son un condicionant de la salut claríssim i, al mateix temps, hem vist com la pandèmia ens ha mostrat on i qui crea la riquesa; i, en aquest sentit, no entenc com les organitzacions d’esquerra no en fan més èmfasi en prenen nota. S’ha aturat el país, s’ha aturat la riquesa i s’ha evaporat la llei del valor i la plusvàlua que hi ha al darrera. I es tracta de saber qui pagarà això, la lluita de classes seguirà i hem de saber de què estem parlant quant diem pla de xoc i quines aliances conformaren per aconseguir-lo.

L’Esther i el Carles han donat molts exemples respecte les greus irregularitats que s’han donat en aquest estat d’alarma, però s’ha de dir que el govern català, tot i criticar el contingut del decret, tenia la capacitat d’intervenir en la sanitat privada i no sols no ha fet res, no sinó que ha destinat 47 milions d’euros a la sanitat privada, enlloc de destinar-lo a cobrir el 5% del sou que es va retallar.

Tenim un president de la Generalitat capaç de confondre la renda bàsica amb la renda garantida, però tenim milers i milers de casos de sol·licituds de renta garantida aturats burocràticament.

Aquest govern només es dedica a la pura gesticulació per la lluita per l’hegemonia de l’espai institucional, i molt poc a preocupar-se de la realitat material dels catalans i de la majoria que conforma les classes populars.

Un altre cosa lamentable que ha fet malament el govern espanyol, i també el govern català, és que no s’hagi aconseguit que els ajuntaments que tenen superàvit el destinin a polítiques socials, enlloc de pagar deute o tenir els diners al banc.

És inversemblant que, 3 mesos desprès de l’estat alarma, no s’hagi aconseguit això, i parla molt de la poca influència de Podemos al govern de l’estat, quan encara es segueix parlant de la renda d’inserció o del mínim vital.

És impensable que no hi hagi encara un impost per les grans fortunes, només amb un 1% estarien sortint els 13 mil milions d’euros necessaris per implantar una renda bàsica universal amb una reforma fiscal al darrera.

Fa gracia que el president de la Generalitat parli de la renda bàsica universal i no digui d’on sortirien els diners, ja que es posaria en contra de les bases materials del partit al que representa. El mateix passa amb Esquerra Republicana.

Els que fa uns quants anys que reivindiquem la renda bàsica universal no només la volem per la vida material de les persones sinó també com a concepte de les llibertats republicanes, així com del dret a l’existència i a la vida.

No ens podem oblidar de la Unió Europea, i de les seves receptes neo-lliberals , on els diners acaben per ser el deute de l’estat, i la reforma de l’article 135 diu el que diu i qui ha de pagar-ho.

Canviar aquest marc es imprescindible perquè ens hi va la vida, i evidentment això es bàsic per les persones, no només el dret a l’autodeterminació. Així que vincular totes les llibertats amb el dret a la vida es imprescindible, i amb això també coincideixo molt amb tots els que considerem necessari un canvi sistèmic, no utilitzaré aquí la paraula «esquerra’’ ja que està molt devaluada.

Respecte la pregunta que hem feu vers el Tsunami Democràtic, crec que aquesta experiència ens han de recordar quelcom que ja sabem respecte la naturalesa d’aquest Estat espanyol i és que és profundament repressor i que, si no ho fos, ja fa molt de temps que no existiria, i tot això ens retrotrau als temps de la clandestinitat.

La repressió que patim ara es molt més subtil de la que reflectia, per exemple, aquell llibre del Victor Serge, ‘Allò que tot revolucionari ha de saber sobre la repressió’.

Tot el que ha succeït amb el Tsunami Democràtic ens ha de portar a la reflexió del com ho farem i amb qui ho farem, i reflecteix el que comentava abans de la desorganització del moviment independentista/sobiranista i de la lluita per l’hegemonia institucional.

Respecte la pregunta que hem feu vers l’experiència decebedora de l’esquerra hereva del 15M donaré una resposta provocativa: crec que això forma part d’un mal general de l’esquerra, i que és el tema del mal menor i allò que és possible, i que ja es deia quan el Lluís Llach i el ‘no es això, companys, no es això’ , o quan l’Ovidi Montllor i el ‘no volem les molles, volem el pa sencer’.

Dit això, la CUP va votar els pressupostos neo-lliberals de Junts pel Sí, per tant qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

Encara que això tampoc justifica res. Jo vaig llegir un llibre escrit per Varoufakis, i no ho dic per defensar-lo, que em va fer plorar. Aquest llibre parlava parlava del que va passar a Grècia quan el trencament del govern de l’esquerra transformadora en el moment que va claudicar, i no va implementar el No que va sortir al referèndum.

En masses moments les diferents esquerres el que hem fet ha estat malbaratar el somni, com el mateix 3 d’octubre que es va dominar el territori, però com es domina el territori? Com és que no es va planejar tot plegat? Estàvem fent quelcom que volíem que tingues conseqüències per guanyar , però com és que a l’aeroport no hi passava res?

Al final la independència no es proclama al Parlament, sinó que s’exerceix ocupant el territori, enlloc de preparant la fugida. Què volem? Som així.

Torno al començament, es tracta del com i el qui, i com guanyes una majoria, perquè al final som una minoria que te molta raó però que no pot transformar les coses i la vida de la gent es va malmetent i el que deïem que no tenia que passar acaba passant.

Hi ha una dita que em deia el meu avi: ‘Fes cas del teus ulls i no de les teves orelles’. Son els fets els que acaben marcant tot això. Carles i Esther parlen molt d’aliances i fronts amplis i populars, però al final aquests ens els acabem d’imaginar entre els que pensen com nosaltres, i acabem discutint molt entre els que pensen com nosaltres, però no aconseguirem així canviar les coses.

El 3 d’octubre es el camí, no n’hi ha un altre, i hem de saber entendre perquè acabà passant tot allò , que no és només per la repressió del 1 d’octubre.
En aquest sentit, les organitzacions polítiques més clarividents van ser les de l’esquerra independentista, però al final es tractava de que organitzacions de masses tinguessin la capacitat per poder ocupar el territori. En aquell moment, estava amb els Comuns i anava per tot el territori fent xerrades, ja us podeu imaginar com anaven les coses…

Respecte la pregunta de que si des de l’economia social i solidària es demana un pacte social entre les institucions, els moviments socials, les institucions, les petites i mitjanes empreses i l’Estat, desconec el contingut que te aquest pacte. Però no per renunciar a la lluita de classes això vol dir que no continuï existint, tal com deia Warren Buffett, ‘la lluita de classes existeix i l’estem guanyant els rics’.

Jo no tinc res contra els grans acords, com per exemple un impost que gravi les grans fortunes o un gran acord per una reforma fiscal i una renda bàsica universal. Del que es tracta és de qui hi guanya i qui hi perd en els grans acords i com les institucions estan dominades per qui mana en el Règim, per tant, hi tenim poc a guanyar. Si em criden hi aniré de tota manera, i diré el que penso, però serà difícil que arribem a un gran acord.

Si el que treu la gent del que s’ha dit avui és que cal estar al carrer i anar a les convocatòries de manifestacions per a mi serà una gran conclusió d’aquest debat, els carrers seran sempre nostres.