Transcripció Eulàlia Reguant.

Moltes gràcies. Vincular la necessària defensa i conquesta de drets amb la repressió i també amb la lluita antirepressiva com un eix bàsic. Quan parlem de lluita antirepressiva i parlem de la conquesta de drets (drets civils, del dret a manifestar-se, dret a la protesta) també hem de parlar de drets socials. Al llarg de la història, aquesta història de conquesta de drets la podem llegir com la lluita contra l’absolutisme del poder, ara que parlem d’un estat autoritari, i contra totes les seves formes: el poder polític, el poder judicial, el poder policial però també el poder econòmic i empresarial. Aquesta ha estat i és la història de la defensa dels drets. En tots els casos aquesta defensa s’ha configurat com la llei del més dèbil i com a contrapoders amb límits i vincles amb poders que si no serien absoluts i, per tant, ha estat sempre aquesta pugna.

Però, partim també d’una constatació que també hem vist aquests darrers anys i és que no sempre aquesta pugna és progressiva: avança, retrocedeix i va permanentment en aquest estira i arronsa.

Fa deu anys al sud d’Europa amb la combinació de la crisi econòmica, de la desindustrialització, amb la globalització de l’economia, la limitació del dèficit públic, etc. La crisi del 2008 de la qual aquests dies hem estat parlant molt, ha comportat una pèrdua de drets socials que tradicionalment havíem establert, malgrat que jo crec que podríem convenir tots que mai havien estat garantits del tot. Tenim exemples de fa deu anys i en trobaríem també ara: el deteriorament del sistema de seguretat social grec, després dels successius memoràndums, és un clar exemple de la vulneració de la normativa establerta dels drets socials dels europeus.

Per tant, hem de partir de la idea que quan parlem de drets fonamentals parlem de drets civils i polítics i no podem oblidar els drets socials. Podríem parlar aquí d’aquestes darreres setmanes del deteriorament del dret a l’habitatge o la cadena del deute iniciada el 2008 que ara tornem el risc que torni a ser un fet: el deute com un mecanisme de vulneració de drets de manera sistemàtica, d’aquesta bola que quan els estats no tenen suficient amb la recaptació van a mercats financers i per tant s’endeuten i que veiem que quan la recaptació torna a ser insuficient per retornar aquest deute porta a terme ajustos estructurals que el què fan és precaritzar vides i per tant, vulnerar drets fonamentals.

En aquest sentit, al meu entendre, l’estratègia a seguir és clara davant d’aquesta vulneració sistemàtica dels drets fonamentals (a vegades avancem una mica però sempre acabem retrocedint, com passa aquests darrers anys). Es tracta d’avançar en una triple acció: en la garantia de tots els drets, no només els drets de llibertat sinó també els drets socials; un segon punt seria avançar cap a una garantia de drets davant de tots els poders, per tant parlar dels poders públics però també dels poders privats, econòmics i empresarials. I un tercer punt, avançar en tots els nivells del dret i per tant, també, a escala internacional; en aquest sentit aquesta expansió parteix o necessita sempre d’una reivindicació i lluita política que jo crec que és en la que ens sentim part d’un fil històric que al llarg dels anys ha conquerit drets de moltíssimes generacions partint del moviment de lluita i revolta socialista, els moviments feministes, els moviments ecologistes,… perquè, tal com hem dit moltes vegades, cap dret no ens ha estat regalat. I és aquí on entren diferents vies de lluita i una clau molt vinculada a la repressió, però no només.

Hi han milers d’accions possibles a part de les manifestacions: hi ha les conegudes accions de desobediència civil que són moltíssimes – des d’ocupacions d’entitats bancàries, ocupacions de CAPs que vàrem fer fa deu anys i que potser en breu hauríem de tornar a fer, hem vist els treballadors sanitaris fent concentracions davant les portes dels hospitals… Però potser calen més coses, com ara les vagues generals, etc. I, és aquí on es vincula la repressió perquè no podem oblidar ni obviar que la repressió té com a objectiu l’intimidar, i no només intimidar la víctima directa d’aquesta repressió sinó també al grup o moviment polític al qual pertany, perquè la repressió busca també descentivar aquesta voluntat de lluita política. Ho sabem – i la Tica ho deia abans- que la por pot esdevenir un dels mecanismes més eficients de control social, és la millor manera de controlar-nos.

Per tant, hem de generar mecanismes on la por no sigui necessàriament negativa sinó que també sigui un element de construcció col·lectiva, partint que les democràcies europees occidentals han utilitzat sistemàticament els codis penals com l’expressió formal d’allò que ens espera a aquells qui gosin desobeir, a aquells qui gosin protestar: sobre la base de la por han anat modificant l’ordenament jurídic per generar les represàlies que s’adaptin a cada moment de lluita o a cada moment polític i econòmic. Tenim infinitat d’eines per a racionalitzar-la, per a minimitzar-la; hem vist que al llarg dels anys s’ha utilitzat també la lluita anti-repressiva com una eina de canvi i un motor de transformació.

Vull acabar posant uns elements sobre la taula. Com la lluita anti-repressiva i la repressió les podem incorporar també en aquesta necessitat de començar o de retornar a sortir al carrer de manera organitzada en lògica de reivindicació de drets i en conquesta de drets; hem vist tots aquests dies com la llei mordassa s’ha aplicat de manera desproporcionada i abusiva per part de tots els poders policials de l’Estat (mossos d’esquadra, policia nacional, etc.), una llei mordassa que té un doble objectiu que és multar però alhora també descentivar qualsevol procés judicial que hi hagi al darrera perquè qui és multat normalment si va a un procés judicial ha d’assumir dos costos: la multa i el que costa el propi procés judicial. Això dificulta evidentment al que són les classes populars poder fer front a això i per tant s’acaba acceptant i interioritzant l’aplicació de la llei mordassa com una eina de repressió, del que és coneguda com a repressió de baixa intensitat que sovint se’n parla poc, que és molt més difícil de socialitzar però que en realitat és una eina de no mobilització.

Però la lluita anti-repressiva és inherent a totes les pràctiques de lluita que hem conegut, a totes les pràctiques desobedients que hem conegut i a les organitzacions que practiquen la dissidència política com a motor de transformació social, des de l’impuls de grups de suport per a aquelles persones o aquells col·lectius que estan en processos policials, però també des de la voluntat de construir marcs que permetin superar la repressió i assenyalar-la.

En els darrers deu o dotze anys – i obvio expressament aquests darrers tres anys – hem conegut molt més de prop la repressió, però obvio aquests darrers tres anys precisament per posar de relleu que abans ha existit lluita anti-repressiva, lluita repressiva amb èxit, aconseguint posar sobre la taula els seus objectius.

L’experiència en els Països Catalans ens diu que la lluita anti-repressiva se serveix de quatre paràmetres claus per seguir encarant-se amb els reptes de futur.

(1) La visibilització de la repressió i dels mecanismes que l’articulen, (2) L’assumpció de les conseqüències individuals i col·lectives. (3) La legitimació de l’acció desobedient i per tant de l’acció que s’ha dut a terme per conquerir drets o per denunciar la vulneració de drets i (4) La voluntat que la repressió generi una resposta que sigui motor d’acció. I poso exemples:

• Visibilització de la repressió i dels mecanismes que l’articulen: tenim el cas del 4 F i de la Ciutat morta on tot el que es va portar a ter al llarg de la història i va servir per visibilitzar l’actuació de la guàrdia urbana i dels mecanismes que hi ha al darrere,
• Assumpció de les conseqüències individuals i col·lectives: totes les accions que hi ha al darrera (la Iolanda en podrà parlar més) com ara l’organització del Sindicat de manters, o fins i tot -fa anys- les accions del col·lectiu “Putes indignades” quan a Barcelona hi havia el debat sobre l’ordenança del civisme.
• Legitimació de l’acció desobedient: amb totes les accions del moviment feminista al llarg de la història.
• Voluntat que la repressió generi una resposta que sigui motor d’acció i que transformi: les accions de la crema de les fotos del rei, accions que des de l’inici de la repressió s’han anat multiplicant.

Per tant, en el marc en que estem ara de necessitat de sortir al carrer, de reivindicar drets, de treballar per la conquesta de drets que aprofitant aquest estat d’alarma s’estan retallant o invisibilitzant, cal que incorporem aquesta lluita anti repressiva amb aquesta voluntat de no ser només defensius sinó també perquè sigui una eina que ens serveixi per passar a l’acció i seguir sent motor d’acció col·lectiva.

Respostes al torn de paraules

Sobre l’exercici actual del control social mitjançant els mòbils.

En la lògica del que ara explicava la Tica i també la Iolanda de com es van implementant i millorant nous sistemes que acaben sent també repressius, a mesura que van éssent eines de control social. Hem de partir de la lògica que el sistema de poder es va adaptant a la realitat per aconseguir els seus objectius; per tant, el sistema repressiu al llarg de la història també es va adaptant i va buscant les millors maneres per establir aquest control social i per generar aquesta por que de fet és el que es busca. Seria el cas de les modificacions o canvis legislatius per evitar segons quins tipus d’accions; s’aprova la llei mordassa quan es donen un seguit d’accions: ocupacions a entitats bancàries, etc.

Què hem de fer davant d’això? Doncs, treballar per tal que la por serveixi de motor de canvi. Que la por no aconsegueixi aquest objectiu de paralitzar-nos, de generar-nos més obsessions o desconfiances entre els col·lectius, perquè aquesta és una altra de les coses que es busca (des del sistema repressiu). Per tant, hem de generar eines que serveixin per racionalitzar-la, per minimitzar-la i per construir col·lectivament.

Aquí hi ha la part de formació, de conscienciació i de treball de la solidaritat, però no entesa com un fet individual (és a dir, que jo em solidaritzo amb tal persona que està en tal cas repressiu) sinó que es tracta de generar l’acció solidària i col·lectiva com a preludi d’acció col·lectiva que apoderi per continuar amb aquelles accions que o bé es fan per necessitat de supervivència o bé per posar al centre de la taula la conquesta de drets concrets. Quan s’ocupen entitats bancàries és per evitar desnonaments, per tant s’ocupen per garantir un dret. Si quan van a reprimir aquesta acció la deixes de fer, perds una eina bàsica per garantir drets; per tant has de seguir lluitant col·lectivament per anar enfortint el col·lectiu, augmentant-lo i desbordar aquesta estratègia repressiva.

Si la desbordes, tu hauràs guanyat però els poders molt probablement buscaran altres eines repressives: és així; sembla la lluita del no acabar però si entenem que és la lluita contra el poder absolut o contra els poders vol dir que permanentment hem de seguir mobilitzats.

El que no podem fer mai és deixar que la repressió guanyi, que no sortim. Seria que quan el 24 d’abril o l’1 de maig van prohibir la concentració haguéssim acceptat que no podíem concentrar-nos mentre durés l’estat d’alarma i, per tant, que demà no continuéssim batallant, no féssim la concentració (de la Plataforma 3 d’octubre a la Plaça Sant Jaume). Seria també que quan hi va haver sanitaris que es van concentrar davant de la porta de l’Hospital del Mar i hi van anar-hi (forces policials?) a dir-los que no ho podien fer, que ho haguessin deixat de fer; no tan sols no ho van deixar de fer sinó que cada vegada hi ha més sanitaris que a les vuit del vespre surten a la porta dels centres hospitalaris a agrair a el reconeixement de la gent però alhora també a reivindicar els seus drets: una sanitat pública, una millora de les seves condicions laborals retallades fa deu anys, etc.

Quin full de ruta veuríeu efectiu per aconseguir l’autodeterminació ? Què passa amb els exiliats? Com podem lluitar contra la repressió a l’hora de treballar per l’autodeterminació?

Jo diria que és impossible un full de ruta per a l’autodeterminació. La negació de drets fa que l’exercici al dret a l’autodeterminació continuï sent desobedient de la mateixa manera com ho és en la reivindicació al dret a l’habitatge o amb altres drets. Jodiria que la repressió al voltant de l’1 d’octubre té moltes facetes; no es tracta que assimilem que hi hagin exiliats ni tampoc que els oblidem: hem de buscar permanentment les vies de reivindicar-los i de posar-los en el centre. La repressió vinculada a l’1 d’octubre no s’ha acabat: tenim els casos vinculats a les setmanes de mobilitzacions per les sentències, però tenim els casos de càrrecs de la Generalitat que encara no estan jutjats i en veurem més. Haurem de seguir treballant. Només diria que en Valtònyc a principis de juny té la vista en un jutjat de Bèlgica per saber si el porten cap aquí o no, definitivament. Per tant, això ho hem de seguir tenir en compte.

Com aturem la repressió? Per aturar la repressió s’han de rebaixar les mobilitzacions o els objectius? Quines accions prioritàries veuríem per lluitar contra la repressió i alhora per desconfinar drets i llibertats i, per tant, no pagar aquesta crisi?

Ja ho deia abans. No hem de rebaixar. Davant de la repressió hem d’analitzar i veure els nostres objectius polítics i en base a ells, veure en cada moment quina és la millor actuació. No es tracta de supeditar-nos a la repressió sinó de trobar noves estratègies perquè si no, guanya la repressió. Cal adaptar-nos constantment. La millor eina per combatre la repressió és el col·lectiu, sempre a partir d’objectius polítics. Hem de seguir organitzant-nos en la defensa de drets i en tots els àmbits possibles.

Abans la Tica deia que la seguretat que necessitem és aquella que ens permeti anar a l’hospital o saber que a l’hospital ens atendran si ens contagiem. Doncs, un dels pilars ara mateix, és defensar la salut pública; per tant, lluitar des de les concentracions dels treballadors públics fins a tot allò que tinguem al nostre abast per defensar la sanitat pública i els serveis públics que són una eina indispensable per donar-nos seguretat; la seguretat que volem i necessitem.