La Hannah Arendt va estudiar molt les formes de govern autoritaris i ens comentava que un govern autoritari el primer que elimina és el dret a la privacitat.
Durant aquesta pandèmia s’ha obert el tema. La Generalitat va presentar en el seu programa la creació d’un carnet que indicava si tenies o no el virus. Això atenta als drets de les persones i és un element discriminatori molt elevat. Ara sembla que ha decaigut, per tant, no hi entraré.
Però a la UE i en determinats països si que estan abordant l’oportunitat o no de l’aplicació telefònica de certes APPs que puguin a traves d’elles establir un control epidemiològic. Aquest aplicacions ja han estat adoptat en països com la Xina o Corea del Sud o Singapur; on s’ha aplicat de forma obligatòria. Tot ciutadà que te un mòbil ha de tenir descarregada aquesta APP telefònica. Europa ho planteja com a una opció voluntària i no obligatòria.
En què consisteix aquesta APP? Te l’has de descarregar en el telèfon; l’APP te un software que guarda informació sobre amb qui has estat en contacte a una distància inferior a 2 m i durant un temps superior a 15 min, i això durant 15 dies (temps necessari per rastrejar els contactes en cas de detecció del virus). Aquesta informació la guarda el telèfon. Si vas pel carrer i et creues amb una altra persona durant una curta durada no es guarda aquesta informació. Però si has estat en contacte amb una persona a menys de 2 metres aquesta informació si que es guarda al mòbil.
Ens podem preguntar, quines empreses s’han ofert per desenvolupar aquestes tecnologies? Doncs, s’han ofert totes les grans empreses: Microsoft, Google , Apple i Amazon. S’ofereixen als governs de forma gratuïta per desenvolupar aquesta tecnologia.
Però, a més a més, es requereix que totes les empreses de telefonia mòbil facilitin a l’empresa que desenvolupa aquesta tecnologia tota aquesta informació sobre les persones. Allò que s’està pretenent fer és un abordatge a gran escala d’informacions massives.
Posant un cas concret, algú de nosaltres es troba malament i li diagnostiquen que te el virus. Immediatament cercarien les persones amb qui ha estat en contacte en els darrers 15 dies, més de 15 i a una distància inferior als 2 metres i se’ls enviaria un missatge demanant-los que es posin en contacte amb els serveis sanitaris perquè són persones que es poden haver contagiat. O podria ser el contrari; jo no se res o bé jo em nego a tenir aquesta APP en el meu mòbil però hi ha una altre persona que si te l’APP al seu mòbil s’ha contagiat i te la informació dels contactes al seu mòbil. Llavors tu reps la informació que has estat en contacte amb una persona que ha donat positiu per coronavirus i se’t demana que et posis en contacte amb els serveis mèdics.
Hi ha moltes persones fascinades per l es noves tecnologies que consideren genial aquest sistema de seguiment i avís en cas de contactes amb positius.
El greu problema que es planteja és que s’atempta contra el dret a la privacitat que tenim les persones però també hem de tenir en compte que es crea un sistema tecnològic de seguiment social, de caracterització de la població que ara ho fem per la pandèmia però un cop passada què?
Cal fer esment que moltes persones expertes en intel·ligència artificial posen en qüestió l’eficiència d’aquest sistema de detecció. Perquè si és voluntari i no s’arriba a un mínim del 60% de la població connectada a l’APP el dispositiu no és vàlid. Per això Sanitat posa l’èmfasi en la figura dels rastrejadors que són personal sanitari que està en contacte amb persones infectades per anar fent el seguiment de la cadena de transmissió del virus. Aquí si que tenim la seguretat que no hi ha una mala utilització de les dades personals.
Ara ens podem preguntar: per què aquestes empreses tenen interès en oferir gratuïtament aquesta tecnologia als governs si no hi ha un negoci aparent? Però quan estem testant amb permís del govern una gran part de la població, imagineu-vos tota la població europea (300 o 400 milions) Imagineu-vos que vol dir tenir excés a tots els seus telèfons mòbils i tpts el seus moviments. Les empreses de comunicació posen al servei d’aquestes empreses tota la informació dels teus telèfons. Tenim un gran assaig de tecnologi ai de tractament d’informacions sobre el moviment. Les empreses no veuen el negoci ara sinó en testar una tecnologia a gran escala. Nosaltres no ens hem de deixar enlluernar per la tecnologia i dir a la gent que no se sumi a aquestes APPs i si ja estan fascinats per la tecnologia, intentar convèncer-los que es desconnectin per no contribuir en un experiment d’aquesta tipus. Sanitat ja ha està posant mitjans més segurs que garanteixen la privacitat.
Cal tenir present que no és l’estat qui ha de controlar la societat encara que sigui en cas d’una pandèmia. És la societat que ha de controlar l’estat. A favor de totes les tecnologies que ajuden la societat a controlar l’estat i no a l’inrevés.
No hem de contribuir de forma gratuïta i voluntària a aquestes formes de control social perquè un cop es trobin punts forts en aquestes proves seran utilitzades per altres finalitats, ja sigui per organismes públics de caràcter policials ja sigui per les empreses per obtenir beneficis econòmics.
La següent reflexió és preguntar-nos què entenem per seguretat. És l’estat que s’ha de sentir segur, és l’administració, és el status quo o són les persones que s’han de sentir segures?
Per nosaltres és evident que són les persones que s’han de sentir segures. Però segures de què i segures front a què? La pandèmia ens ha posat sobre la taula: mentre l’estat fixa la seguretat en el control de fronteres, llibertats o en el control de moviments i els instruments que sol utilitzar són instruments policials o militars i compra d’armament; un virus, que ni tan sols es un ésser viu, ens planteja que la seguretat està en uns altres elements i que la seguretat al 100% no existeix i que no l’assolirem mai. Fixeu-vos que cap estat s’ha preparat per fer front a aquesta pandèmia. Hem de perdre les pors i les obsessions d’estar al carrer; hem de tenir uns mínims de prudència per no contaminar-nos però hem de perdre les pors.
La nostra seguretat ha de radicar en que en una situació com aquesta, si no podem treballar, alguna de les administracions ens ajudarà econòmicament a sobreviure; per tant tindrem un salari mentre no puguem teni r un treball i un salari. Necessitem la seguretat que tindrem un sistema sanitari que ens cuidarà. Necessitem la seguretat alimentària; que aquelles famílies que no poden adquirir els aliments bàsics, els rebran; que no hi haurà cap nen o adult que tingui problemes de desnutrició. Necessitem seguretat ambiental molt relacionada amb aquesta pandèmia. Jo que soc asmàtica degut a la contaminació de la ciutat de Barcelona he notat que millorava la meva capacitat pulmonar amb l’aire que estava més net. Necessitem la seguretat que mantindrem un equilibri de vida amb el medi ambient. Necessitem la seguretat personal; els mitjans de comunicació és l’única que aborden i només la centren en el delicte, els furts, els robatoris i les accions contra la propietat privada. També diem que allò que necessitem les dones és la seguretat que quan estem moltes hores tancades, els companys sentimentals no se’ls hi anirà l’olla i que si ens maltracten hi haurà serveis de suport i la possibilitat d’anar a un refugi per les dones i les criatures. I necessitem seguretat política que ens garanteixi els dret i les llibertats; que no ens seran passats per un raser de qüestions de caràcter sanitari.
Tecnològicament hi ha 2 debats a Europa. Es basen en si les dades les captem a través de GPS i dels moviments de cada persona o es capten a través bluetooth. El bluetooth permet mantenir l’anonimat; en canvi el GPs, no perquè són públiques les ID. S’estan fent proves experimentals. Itàlia està posant en marxa un sistema via Blutooth; el govern valencià ha anunciat que un empresa ja ho està treballant. Però cal recordar que totes elles necessiten les empreses de comunicació per fer el bolcatge de la informació.
El que em preocupa és que ara acceptem (per seguretat sanitària) l’ús d’aquestes APP que després podran usar-se per controlar si hem estat en una manifestació o no. Ja no cal filmar una manifestació, una o dues persones del servei d’intel·ligència es poden dedicar a mirar qui ha estat a la manifestació i quines persones han estat a la seva vora. I es pot acabar fent caracteritzacions de persones que el sistema polític pot considerar perilloses, podem dir dissidents. I es poden dir qui és dissident a partir de quina mena d’acte públic assisteix, quins hàbits de connexió a internet, quines webs visita; a partir d’aquestes dades es poden fer caracteritzacions.
No hem de deixar que per culpa del viris se’ns coli una altra tecnologia que no podrem controlar nosaltres. Tenim la possibilitat de dir a la gent que no baixen APP, que hem de ser prudents amb el virus però que la prudència no ens ha de fer que tinguem pors a sortir al carrer a tenir proximitat amb les persones. Quan la por ens crea obsessions, acaba passant que tenim por a les persones en les conductes quotidianes. Quan la por s’instaura en nosaltres, cedim els drets i no els podem cedir. Hem d’assumir el risc perquè la seguretat al 100% no existeix. En certs moments i en certs espais públics hi ha una solució posar el telèfon en mode avió. I ja està: no tindran accés a les nostres dades. Cal tenir estratègies per evitar-ho.
Els drets cal defensar-los tots. L’activisme i els drets no han de quedar en quarantena. Però no totes tenim capacitat per lluitar i per aprofundir en tots els drets. Es important centrar-se en algun àmbit i aprofundir-lo. El gran valor de la nostra societat és que tenim grups diferents que defensen drets i llibertats.
Tenim moltes maneres d’encarar l’activisme; no totes són necessàriament accions al carrer. Cal especialitzar-nos en un aspecte i la suma d’experteses i l’acció comuna de tots ens ajuda a construir la societat. No hi ha d’haver un líder. Jo treballo en un aspecte i faig confiança en els que en treballen altres. Entre tots fem la societat millor; amb les lluites de tots. Totes són necessàries i iguals d’importants.
En cada moment hem d’estudiar com ens mobilitzem i quines formes adoptem perquè totes les formes de lluita no han d’estar al carrer. Ens cal canviar mentalitats, pressupostos mentals imperants. Hi ha artistes que des de l’art, des de diferents òptiques es pot treballar pel canvi social. Us recomano la lectura de Saul Alinsky (Tratado para radicales i latres). No tot passa per la protesta; com tensionem, com vehiculem una nova manera de missatge. Obrir la ment perquè no totes les lluites passen pel carrer. Cal lluitar des de molts altres fronts.
Plataforma 3 d'Octubre 
You must be logged in to post a comment.