Cádiz, entre la precarietat i la repressió

Una de les organitzacions de la plataforma 3O, Lluita Internacionalista, amb el diputat Albert Botran, com a part de la delegació de la CUP-PR, vam baixar a Cádiz, a donar la solidaritat als i a les treballadores del metall en vaga ja feia 7 dies. D’altre banda, els enfrontaments amb la policia, feien urgent el fer arribar la solidaritat a la major brevetat.

El conflicte arranca de la caducitat del conveni de les subcontractes el desembre passat, amb la negativa del pagament de plusos i a un augment salarial d’acord a la carestia de la vida. Però va molt més enllà, perquè enllaça amb l’abusiva precarietat del sector fragmentat en milers de subcontractes, en una regió colpejada brutalment per l’atur i una pobresa crònica. I resulta encara més indignant quan estem parlant de que les grans empreses matrius són 100% públiques om Navantia, o quasi, com Airbus, i que tot plegat, amb un gir cap a les energies renovables de la multinacional francesa Vinci que acaba de comprar Dragados, o d’Iberdrola, ve regat amb els quantiosos fons New Generation.

UGT i CCOO convocaren primer 2 dies de vaga i després la indefinida. La resposta els va sobrepassar absolutament. Els piquets massius que paralitzaven no només la capital, sinó també tots la resta d’una comarca majoritàriament afectada pel conflicte, els barris donant ple suport a la mobilització, els estudiants convocant vagues,… i una onada solidària de tot l’estat que anunciava la possibilitat de l’extensió de conflictes semblants. El que hi anessin els treballadors bascos de Tubacex, que acaben de guanyar després d’una vaga de mesos, o nosaltres mateixos amb la CUP-PR, encenien l’espurna de l’acostament de les dues lluites que han de convergir contra el règim del 78.

Al govern li quedaven dos camins. Un, el d’accelerar la signatura abans que es consolidés l’organització unitària dels sindicats minoritaris, la Confluència Sindical (amb CTM, SAT, Ustea…) i la CGT (amb molt de pes a Airbus) que preparava assemblees sobretot per la previsible desconvocatòria d’UGT-CCOO, i des de CGT convocat vaga per si calia continuar-la, i que estaven als piquets i al carrer, a diferència dels majoritaris. Dos, la brutal repressió desplegada per una policia nacional arribada de tot arreu, i com a l’octubre 2017 aquí, que omplien els hotels de tota la zona.

En aquest terreny, les imatges arribades per les xarxes son explícites. La política de Marlaska amb els i les treballadores, recorda la que va utilitzar a Catalunya: càrregues indiscriminades, pallisses a avis (que a més, s’hi encaraven); pilotes de goma que (com les d’aquí) portaven gravat “España” i alguna de les quals van caure en el pati d’una escola; fum… i de cirereta, l’arribada de la tanqueta de l’exèrcit repintada amb les sigles de la Unidad de Intervención Policial (UIP)… tot plegat amb el segell del govern “més progressista de la historia” de PSOE-IU-Podemos, i amb una ministra de treball del PC que no només admet que les empreses publiques mantinguin la precarietat i l’abús de subcontractació, sense plans de subrogació, sinó que tampoc les hi exigeix que, en els plecs de condicions a les subcontractes, se’ls hi demanin condicions laborals i salarials dignes pels seus treballadors i treballadores.

El 24 a la nit, UGT i CCOO signaven l’acord amb un augment salarial del 2%. Les subcontractes acabaran de cobrar les diferències amb l’IPC, d’aquí 3 anys!!. Els eventuals, com a molt el 2% a seques. I sense fer assemblees i només havent consultat els seus delegats, en alguns llocs tergiversant resultats i fent córrer la por si no s’entrava a treballar… van voler imposar el silenci. Tot i així, alguns nuclis resistien i en altres, la revolta està seguint dins les empreses i es mantenia la convocatòria de la CGT que els hi dona cobertura, esperant l’assemblea a la plaça de l’Ajuntament del dissabte 27.

Des de la Plataforma 3Octubre, tal com vam expressar a l’inici del conflicte, donem total suport a la lluita dels i de les treballadores del metall de Cádiz. Constatem, com veníem dient, que la repressió que vam patir com a poble s’estén i és comuna a la que pateixen els i les treballadores aquí i a tot l’estat, ja que una i altre son fruit del règim del 78, construït com a continuació del franquisme contra els pobles y la classe obrera i els sectors populars.

26/11/2021

Esther del Alcazar
Lluita Internacionalista