El poder judicial no ha intervingut durant la pandèmia en la defensa dels drets fonamentals fins al gener del 2021. Aquesta intervenció s’ha fet en defensa del dret de sufragi, però sense una defensa del tots els drets fonamentals de la ciutadania. Aquesta defensa parcial torna a posar de manifest la parcialitat del poder judicial que prioritza uns drets fonamentals per sobre dels altres i els tracta de forma arbitrària. Aquests drets només poden ser fonamentals si els entenem en el seu conjunt.
Publico aquest article avui, 8 de febrer, dia en què acabava el termini per a que el Tribunal superior de justícia de Catalunya (TSJC) decidís sobre el recurs a l’ajornament de les autonòmiques catalanes; tot hi que la decisió ja és prou coneguda (és va fer pública el passat 29 de gener).
Els drets humans son els considerats bàsics, aplicables a tots els essers humans i es van proclamar al 1948 a l’Assemblea general de les nacions unides; complementats posteriorment es van convertir en llei internacional el 1976. Els drets fonamentals, en canvi, son els que es van definir a la Constitució espanyola del 1978 (+info), i representen la gestió dels drets humans a escala de l’estat espanyol.
La decisió del TSJC de suspendre el decret d’ajornament de les eleccions catalanes es basa en la defensa del dret fonamental de sufragi, aquesta decisió seria lloable si aquesta defensa es fes extensiva a tots els dret fonamentals. Pràcticament des del principi del règim del 78 la vulneració per part dels poders de l’estat dels drets fonamentals ha estat una constant, la majoria de vegades amb la connivència del poder judicial. Poso com a exemples la vulneració del dret a la integritat física (amb l’aplicació de tortura derivada de la llei antiterrorista) o del dret a l’habitatge.
La Constitució preveu la suspensió de drets fonamentals en períodes d’excepcionalitat, però no hem vist en cap moment, per part dels poders judicials, el qüestionament d’aquestes excepcionalitats (que en el cas de la crisis sanitària ja duren 11 mesos) en les actuacions dels poders de l’estat; excepte quan aquestes suspensions responien a interessos partidistes.
La Plataforma 3 d’octubre va fer, durant la primavera del 2020, una important campanya de defensa del dret fonamental de participació política. Aquesta campanya va tenir el seu origen en les repetides vulneracions dels drets de protesta i manifestació dels organismes d’interior i de justícia dels governs arran del confinament sanitari iniciat el març del 2020.
Estem veient com, l’aplicació de drets fonamentals, s’està fent a la carta, i com si uns drets fonamentals fossin més fonamentals que els altres, adulterant la mateixa base del concepte que li és essencial. Ja la mateixa Constitució els defineix com a inviolables, per tant, la defensa d’un dret fonamental no pot suposar la violabilitat d’un altre, com està succeint ara mateix:
Veiem com s’ha apel·lat al dret a la vida per vulnerar el dret a la participació i com s’utilitza el dret a la participació per sobre del dret a la salut, tot en funció d’interessos propis o partidistes. S’ha vist repetidament vulnerat el dret a vaga i el dret al treball; i el dret de llibertat empresarial es regula en funció de les pressions socials i econòmiques.
Però la màxima vulneració de dret fonamental ha estat la del de lliure circulació. Des dels poders judicials ningú ha intervingut per a denunciar una situació que ens ha retornat a les persones treballadores a l’edat mitjana, com a serfs de la gleva, empresonats en els nostres propis domicilis, autoritzats a sortir (a risc de la nostra salut) exclusivament per anar a treballar. Sense cap dret a decidir sobre els riscs que volem assumir.
Però els membres del TSJC, amb una honorable excepció, han tingut a bé intervenir exclusivament en la defensa del dret a sufragi, quan aquesta intervenció responia a un interès estratègic particular. S’ha perdut la imparcialitat a favor d’un determinat posicionament electoral? Crec que no, per què no es pot perdre el que mai s’ha tingut. L’interès del poder judicial no és electoral, és senzillament demostrar qui mana, que la realitat de l’autogovern de Catalunya és una pantomima i que els poders de l’estat son els que son, els fàctics de sempre. Que la seva funció a l’auca és demostrar-nos-ho si ho oblidem… I ho han tornat a fer des d’unes comunicacions i sentències que menystenen la llengua pròpia del país, recordant-nos que per als poders judicials les formes, actituds i llengües, son les mateixes que les del franquisme.
El TSJC, amb aquesta decisió fatxenda, a més de fer una defensa de drets fonamentals esbiaixada podria haver comès, en diferents mesures, delictes: de lesions, contra la vida, prevaricació, coaccions, estralls, terrorisme, grup criminal, abús d’autoritat, contra l’ordre constitucional i de vulneració de drets fonamentals. Concretament els tipificats als articles 152, 147, 318, 311, 404, 572, 573 del codi penal. Aquesta afirmació podria semblar una reducció a l’absurd si no vivíssim en un país on es condemna a activistes per desconvocar una manifestació (9 anys) i a polítics per organitzar eleccions (fins a 13 anys). A ningú li semblaria inversemblant que es desenvolupés una acusació com aquesta contra els síndics electorals del 1 d’octubre (si s’hagués fet en pandèmia)… Però, la pressumpta imparcialitat del poder judicial espanyol ja es deu haver construït l’escut legal com per a no haver d’assumir responsabilitats per les decisions preses, o no?
La pandèmia ens ha mostrat, una vegada més, la debilitat del règim del 78 i la seva incapacitat per a gestionar correctament el conjunt dels drets humans a escala local.
El conjunt dels drets fonamentals només ho son si son fonamentals en el seu conjunt. Qualsevol prioritat els anul·la en el seu conjunt, la seva defensa ha de ser conjunta.
Koki Gassiot
Plataforma 3 d'Octubre 
You must be logged in to post a comment.